Entrevista a Xavier Bosch

9
Des

Xavier Bosch: “Els clixés m’importen un rave. Aquesta història està dedicada als meus pares i la seva ciutat predilecta era París”

La darrera novel·la de Xavier Bosch, ‘Algú com tu’, ha consolidat la seva trajectòria com a escriptor amb el Premi Ramon Llull i també el reconeixement del públic. El passat Sant Jordi va ser l’obra de ficció en llengua catalana més venuda. Aquesta és la seva quarta novel·la, la primera amb la qual deixa enrere el ‘thriller’ periodístic i el personatge d’en Dani Santana i ens porta una història d’amor ambientada a París entre una barcelonina, la Paulina i  en Jean-Pierre, un galerista francès.

S’esperava que ‘Algú com tu’ superés l’èxit de la trilogia de Dani Santana?

L’èxit depèn de tantes coses que no s’espera, però s’intueix. Jo havia vist la reacció de les persones del meu entorn quan llegien l’original d’’Algú com tu’ abans que la presentés al premi Ramon Llull. Després, en guanyar el premi i escoltar el què em va dir el jurat en privat, vaig pensar que sí, que la història podia agradar. Mai vaig pensar, però, que es convertís en el llibre en català més venut de l’any. Estic molt content de la reacció dels lectors i del boca-orella.

El registre d’‘Algú com tu’ és diferent del de les seves últimes novel·les, un llibre en el qual reivindica l’amor i la passió. Per què ha fet aquest canvi?

Per dos motius. Posem-ne tres, vinga. Perquè no volia convertir-me en un autor d’un sol personatge, perquè necessitava sorprendre al lector i perquè m’havia de demostrar, a mi mateix, que podia escriure una altra mena d’història. Per això vaig decidir escriure una novel·la sobre la il·lusió, a través de la reconstrucció d’una història d’amor.

En aquesta novel·la narra la història d’una filla, la Gina, que anys més tard de la mort de la seva mare, la Paulina, n’investiga el seu passat per així poder conèixer-la i recordar-la. Creu que la narració hagués funcionat de la mateixa manera sense la reconstrucció de la història de la seva mare?

Clar que no hauria funcionat igual, sense la Gina. La filla és bàsica per acompanyar al lector en la descoberta. El lector i la filla van desvelant, a l’hora, qui era en realitat la seva mare. Aquesta és la clau de la novel·la. No és només l’amor que va poder viure la mare, la Paulina, amb el Jean-Pierre a París, sinó també l’amor del vincle mare-filla. El que va fer la mare per ella. El que descobreix la Gina que la mare va fer per ella. I no parlo més per no fer cap ‘spòlier’.

Com s’enfronta al procés creatiu i a la pàgina en blanc? 

El full en blanc és una temptació. Només reclama una cosa: que t’hi posis i el guixis i escriguis i esborris i busquis la frase que dringa millor i l’adjectiu que descriu millor una cosa determinada. Escriure és aquesta batalla magnífica entre l’autor i un full en blanc. Abans de posar-me escriure, però, hi ha molts mesos de rumiar la història i de documentar-me. Aquesta vessant del novel·lista, potser més propera al periodisme, també em fascina.

‘Algú com tu’ és una història d’amor entre una catalana i un galerista francès, la història d’un amor gairebé impossible ambientada a la ciutat de París. És possible trencar tòpics i evitar els clixés que es poden vincular a una història d’amor a París?

Els clixés m’importen un rave. Miro de fugir-ne, esclar que sí, però aquesta història està dedicada als meus pares i la seva ciutat predilecta era París. Encara que cap dels dos no podrà llegir aquesta novel·la, em va agradar situar una bona part de l’escena en els carrers que ells estimaven i que tantes vegades havíem caminat junts. Que és París? Doncs París. Si la seva ciutat arriba a ser Praga, aquesta història l’hauria situat al barri de la Mala Strana.

En la trilogia d’en Dani Santana els paral·lelismes amb la seva pròpia vida eren fàcils, diria que hi ha més de vostè en les anteriors novel·les o en aquesta última?

Doncs a diferència del què es pensa molta gent, jo tinc més a veure amb el Jean-Pierre i amb la Gina d’’Algú com tu’ que amb el tarannà del Dani Santana. Clar que vaig jugar en aquelles tres novel·les: el Santana feia professionalment el què jo feia també en cada moment. Però els autors passem moltes hores sols i també tenim dret a divertir-nos a l’hora de muntar el canemàs de les històries.

A la novel·la un dels protagonistes afirma “Sempre és més tard del que ens pensem”. Aquest és un missatge de realitat o una defensa del carpe diem?

“Sempre és més tard del què ens pensem” és la síntesi de novel·la perquè és la quinta-essència de la vida. És un recordatori per als lectors i per a tots nosaltres. Quanta gent coneixíem que d’un dia per l’altre, per un accident, per un vessament, per un infart, per una malaltia, se’ls en va tot en orris? Doncs collons, aprofitem-ho quan estem bé. Visquem-ho intensament. Enamorem-nos. Riem. Estalviem, esclar que sí, però que l’objectiu no sigui mai ser el més ric del cementiri.

La música, l’art, els llibres i les llibreries tenen gran pes en la novel·la. Què li sembla que perdin terreny matèries com la filosofia o la música a l’escola?

Les arts, i la música, en la meva vida han tingut un paper vital. Com en tanta d’altra gent. Vull dir que no sóc un espècimen estrany ni tocat per cap vareta, però sí que mirar un quadre, llegir un llibre, escoltar la música que ens agrada –cadascú la seva- ens fa més persones. Més cultes, més educades, més sensibles, més emocionalment preparades. En els llibres hi és tot: la història, la literatura, l’art, la ciència… Diu algú, a la novel·la, que llegir un llibre és viure d’altres vides i, sovint, donar sentit a la teva. Que hi hagi plans educatius que es carreguin la música o les hores de lectura és per plorar. Com a mínim, per plorar desconsoladament.

Li agradaria que se’n fes una pel·lícula de la novel·la?

Clar que m’agradaria. Avançar res potser porta malastruc però, ara mateix, sé que hi ha més d’un productor, i més de dos, que s’estan llegint la novel·la amb ganes de fer-ne l’adaptació. Tant de bo que algun d’ells s’hi arrisqui. Podrien guanyar algun Gaudí o algun Goya a costa de la meva història.

Quina és l’obra que més vegades ha rellegit?

Jo, d’un avi, vaig heretar l’obra completa de Josep Pla. Obris per on obris dels 46 volums sempre t’ho passes bé, t’interessa el què hi explica i t’adones que escrivia com els àngels. Alguna vegada he dit que Josep Pla és l’home que més plaer m’ha donat.

Si s’hagués de designar només amb una paraula, seria la d’escriptor o de periodista?

No jugo. Jo sóc periodista. És la meva professió i quan sé una cosa que encara no sap ningú més, em bull la sang. Ara bé, d’ençà del 2009, vaig decidir que jo volia viure d’escriure en la meva llengua, la ficció em dóna una llibertat absoluta i són dos plaers que no penso renunciar-hi. Pensa que només vivim una vegada i ho hem d’aprofitar.

Està treballant en una altra novel·la? Creu que tornarem a llegir en Dani Santana aviat o tornarà a les llibreries amb una altra obra com ‘Algú com tu’?

I tant. Clar que estic escrivint. Cada dia. No paro. I només puc dir que no serà una novel·la amb el Dani Santana de protagonista. El “thriller” periodístic, de moment, queda amb la trilogia ja publicada. Però l’actualitat dóna tant de sí i m’indignen tantes coses que potser, algun dia, tindré necessitat de recuperar-lo.  Hores d’ara, tiro per un camí més semblant a ‘Algú com tu’.

El 12 de desembre participarà al Mercat de Nadal del Llibre en una conversa amb Sílvia Soler sobre l’amor en la literatura com a motor de vida i també hi signarà llibres. Què li sembla aquesta proposta?

Totes les iniciatives que m’ha convidat el Club TR3SC sempre han estat molt interessants. Em sembla perfecte el Mercat de Nadal del Llibre i em sentiré molt ben acompanyat amb la Silvia Soler.